miércoles, 6 de junio de 2007

ROSA COMES


















Mencionada per:
Txus Garcia


Menciona a:
Txus Garcia
Montserrat Abelló
Tàsia Trigo
Mireia Calafell
Beñat Sarasola




Biobibliografia

Rosa Comes va néixer a Tarragona el 1973. És llicenciada en Filologia Catalana i tècnica de gestió cultural. El 2007 publicarà el primer recull de poemes en solitari: 3: Atzar (Arola Editors). La seva activitat creativa en el camp de la poesia s’ha concretat en la publicació de diversos poemes en reculls col·lectius i revistes: D’ard, Esment. Revista Catalana de Poesia, Dones i literatura: present i futur i 11 poetes a la Vaqueria 1999. De la seva poesia s’ha dit que “destaca per un llenguatge audaç i un estil ben poc autocomplaent”.

El seu bloc: http://blocs.tinet.org/poetiques




Poètica

El fet d’escriure poesia és per mi una manera de processar la vida, de donar un sentit a les experiències que vaig vivint i de transformar-les en temps propi. La poesia que m’agrada és sempre aquella que surt de les entranyes, aquella que no pot distanciar-se de la persona que escriu, aquella que no fuig de les paraules quotidianes i es refugia en una cuirassa formal, sinó que dóna un nou valor a les expressions més íntimes i més habituals del llenguatge.




Poemes


Que la carn es faci vers

Que la carn es faci vers
i que el vers es faci carn.
Que l’A sigui el llavi moll
i tremolós d’aquell punt àlgid
―febre de l’entrecuix―,
i que l’ungla del dit sigui
síl·laba encavalcada dins del sexe.
Que una M es faci pell:
pell de mà, melic, mugró,
mirada mig tancada de desig,
munió de cabells eriçats en el joc,
el joc de sempre i sempre nou,
la forquilla d’una N apassionada,
que insisteix en els punts febles
del plaer. Que el silenci
faci un crit a la metàfora
i que junts copulin sempre i sense fi,
sobre el llit ben escandit i rítmic
d’un poema etern i anatòmic.





Asma

Marxes del cap i perdo el ritme,
tot el que em diu i m’anomena.
És aquest l’últim poema que et dedico?
Cervell i atzar es contradiuen,
són repel·lents inconciliables.
I el nostre cos és una lletra
múltiple i asmàtica,
i cada gest es fa malgrat la voluntat,
fora-intenció, a batzegades,
fora del temps mil·limetrat i dèbil.
Si vols, emprenya’t, però és així.
El maluc s’encorba a costa
de la recta, els ulls s’aturen en el trànsit
malgrat les ganes de tancar-se,
l’ungla es desprèn tot i el dictat
de l’hora i de la contenció,
i el braç és part d’un alfabet
inútil per escriure històries.
La mà, el cap, la cella,
aquesta pestanya contra el vent,
viuen malgrat el teu constructe
i parlen i criden sense acord,
entretallant respiracions,
ignorant la connexió d’aquell sentit
que cerques, començant paraules sense fi
d’inconeguts significats que mai es defineixen.
Ets asma. Ets grafia. Accepta-ho.





La ciutat no va ser inhòspita

Fa dies que els punts se’m resisteixen
i cada centímetre del cos
vol encabir-se dins d’un marc,
una línia argumental que el signifiqui.
Has d’acceptar-ho, tu que tant parles de l’atzar.
La ciutat no va ser inhòspita,
ni els elements van fer revolta
per destruir-te la sintaxi,
alliberada i expectant.
Va ser el present, el nombre que mai
compta la suma, que va irrompre,
impietós, dintre la lletra de l’estómac
i et va dir el que no volies:
oblidar-se del constructe del record,
l’artifici de vocals encavalcades
als extrems, admetre que principi
i fi són unitats sense sentit
i que narrar no és la mesura.
No estaves preparada, malgrat els versos;
i vas haver de restar al llit,
fulminada per un set renovador,
pensant, totalment equivocada, que el fet era
un punt estratègic dins la història,
una inflexió que responia
a confluències tipogràfiques.