jueves, 15 de febrero de 2007

MARC GRANELL



Esmentat per:
Vicent Camps

Esmenta:
Vicent Berenguer
Àngels Gregori
Maria Josep Escrivà
Eduard Marco
José Morán
Lluís Roda
Adriana Serlik
Josep Lluís Roig
Vicent Penya
Yasmina Galán



Biobibliografia

Marc Granell va nàixer a València el 1953. Ha publicat, entre d’altres, els llibres de poemes Llarg camí llarg (1977), Refugi absent (1979), Materials per a una mort meditada (1980), Fira desolada (1991), Versos per a Anna (1998), Corrent de fons (1999), Poesia reunida 1976-1999 (2000), Tard o d’hora (2006). Ha estat traduït al castellà, gallec, euskera, italià, francés, anglés i portugués. Ha rebut diversos premis literaris: el Vicent Andrés Estellés (1976) i l’Ausiàs March de Gandia (1979) i el Premi dels Escriptors Valencians dos anys consecutius (1991 i 1992).


Retrat amb l’ombra d’Orfeu

Sempre he cregut en l’essència revolucionària de la poesia, perquè és la no acceptació fonamental, la pregunta que obre escletxes en el silenci mineral i absolut que ens acompanya i ens angunia. L’expressió del pensament emocionat i eternament sorprés i inquisitiu que ens acosta, a través de la música de les paraules, del seu rescat i la seua restitució, a la realitat última d’allò que som i d’allò que és el món en el qual som. Davant la degradació permanent i imparable de les paraules, del robatori sistemàtic que en fa el poder per a deixar-nos més cecs i despullats encara, la poesia ha de recuperar la fe en el seu esperit revulsiu per a acomplir aquella missió que Mallarmé li assenyalava i que ara és més urgent i necessària que mai: «Donar un sentit més pur a les paraules de la tribu».



Poemes


VESPRADA D’AMOR I ÚNICA

Llavors va dir-li Jesús...
Marc, 7, 29

Mira, Joan, l’amplíssima vesprada.
És mentida l’home
i la serp
i l’arbre.
Sols el teu cos i el meu existeixen.
Després ja no. Però em sent
tranquil i els teus llavis
em saben, corren pas a pas
aquesta pell tan feble que suporte.
La teua abraçada és l’única memòria.
Saps?,
hi ha gent que em vol déu
i escriuen
fantàstiques històries que mai no he procurat.
Els poderosos necessiten
l’arma més perfecta.
I seré l’arma més perfecta.
L’engany
és allò que més dura.
I algú, així,
qualsevol dia,
parla aquesta vesprada
on tant t’estime i bese
el teu cos fet de cos i no-res.

(De Refugi absent, 1979)




TARDE DE AMOR Y ÚNICA

Entonces le dijo Jesús...
Marcos, 7, 29

Mira, Juan, la amplísima tarde.
Es mentira el hombre
y la serpiente
y el árbol.
Sólo tu cuerpo y el mío existen.
Después ya no. Pero me siento
tranquilo y tus labios
me saben, corren paso a paso
esta piel tan débil que soporto.
Tu abrazo es la única memoria.
¿Sabes?,
hay gente que me quiere dios
y escriben
fantásticas historias que nunca he procurado.
Los poderosos necesitan
el arma más perfecta.
Y seré el arma más perfecta.
El engaño
es lo que más dura.
Y alguien, así,
cualquier día,
habla esta tarde
en la que tanto te amo y beso
tu cuerpo hecho de cuerpo y nada.

(Versión al castellano del autor)





LABERINT

A Elisa Pascual


La infelicitat és la cosa més natural del món,
la més càlida, la més entranyable.
S’és infeliç perquè s’és. Perquè es diuen
coses com aquestes i no se sent
el tret immediat en el cor de qui les diu.
¿S’obriria, però, si així una escletxa?
El gest paralitza el desig un instant.
El desig, tanmateix, del gest fa àmbit
on el dolor perdura parets inacabables.

(De Fira desolada, 1991)


LABERINTO


A Elisa Pascual


La infelicidad es la cosa más natural del mundo,
la más cálida, la más entrañable.
Se es infeliz porque se es. Porque se dicen
cosas como éstas y no se oye
el tiro inmediato en el corazón de quien las dice.
¿Mas se abriría si así una rendija?
El gesto paraliza el deseo un instante.
El deseo, sin embargo, del gesto hace ámbito
donde el dolor perdura paredes inacabables.

(Versión al castellano del autor)








REBUDA I HOMENATGE ALS MEMBRES
SUPERVIVENTS DE LES BRIGADES
INTERNACIONALS ARRIBATS A VALÈNCIA
EL 8 DE NOVEMBRE DE 1996


A Vicent Lladró

La memòria és un sol clavat a l’esquena
que mai no es fa nit, una bala que plou
cada dia el cadàver d’un somni grandiós i perfecte
sobre la pell callada.

Sonaven himnes i avions. Les serps pujaven
per totes les xemeneies de totes les fàbriques d’Europa
i ocultaven el cel. No hi havia ja cel. No hi havia
un mal bri d’horitzó que dur-se a l’esperança.

Una sola por,
un sol dolor,
un sol cos humiliat
són totes les pors,
tots els dolors,
tots els cossos humiliats de la terra.

¿En quina bandera cap
tanta sang vessada,
tantes albes mortes?
¿En quin idioma parlen
les tombes que cavàreu
i ens dueu en les mans com un present dolcíssim?

Vinguéreu de molt lluny. Torneu ara
de no sé quins camins, quines passions,
quines traïcions,
quantes renúncies, quins tedis.

Sonen himnes i avions. Les serps pugen
per totes les antenes de tots els terrats de la ciutat callada.

La memòria és un cos, aquest tan jove,
que us saluda amb un somni grandiós i perfecte
vivint-li la mirada.

(De Corrent de fons, 1999)




RECIBIMIENTO Y HOMENAJE A LOS MIEMBROS
SUPERVIVIENTES DE LAS BRIGADAS
INTERNACIONALES LLEGADOS A VALENCIA
EL 8 DE NOVIEMBRE DE 1996


A Vicent Lladró

La memoria es un sol clavado en la espalda
que nunca se hace noche, una bala que llueve
cada día el cadáver de un sueño grandioso y perfecto
sobre la piel callada.

Sonaban himnos y aviones. Las serpientes subían
por todas las chimeneas de todas las fábricas de Europa
y ocultaban el cielo. No había ya cielo. Ya no había
ni una brizna de horizonte que llevarse a la esperanza.

Un solo miedo,
un solo dolor,
un solo cuerpo humillado
son todos los miedos,
todos los dolores,
todos los cuerpos humillados de la tierra.

¿En qué bandera cabe
tanta sangre derramada,
tantas albas muertas?
¿En qué idioma hablan
las tumbas que cavasteis
y nos traeis en las manos como un presente dulcísimo?

Vinisteis de muy lejos. Volveis ahora
de no sé qué caminos, qué pasiones,
qué traiciones,
cuántas renuncias, qué tedios.

Suenan himnos y aviones. Las serpientes suben
por todas las antenas de todas las azoteas de la ciudad callada.

La memoria es un cuerpo, éste tan joven,
que os saluda con un sueño grandioso y perfecto
viviéndole la mirada.
(Versión al castellano del autor)

1 comentario:

La lectora impaciente dijo...

Agradezxo a Marc su mención
Adriana Serlik
www.lalectoraimpaciente.com