lunes, 5 de febrero de 2007

BEGONYA POZO























Mencionada por:
Pedro Montealegre
Guillermo Cano
Estel Julià

Menciona a:
Carlos Jiménez Arribas
Yasmina Galán
Fernando Guirao
Ada Salas
Isabel Garcia Canet
Rubén Luzón
Isidre Martínez Marzo
Xènia Diniakova
Miren Agur Meabe
Kirmen Uribe
Yolanda Castaño
José Luís Peixoto



Biobibliografia

Begonya Pozo nasqué l’any 1974, a València. Actualment treballa com a traductora i professora d’italià a la Universitat de València, on ha estat una de les impulsores de l’Aula de Poesia -junt amb Vicent Alonso. Ha publicat els llibres El muro de la noche (València, Germinal, 2000) i la plaquette Tiempo de Sal (Facultat de Filologia, 2002) -que posteriorment aparegué com a llibre Tiempo de Sal (Carcaixent, Edicions 96, 2004). Aquests poemes pertanyen al llibre encara inèdit La nuesa dels dies.





Poètica urgent

La poesia, com a qualsevol de les arts, naix del conflicte. Naix de la necessitat de posicionament davant d’un món que és, per definició, incomprensible i inabastable. En conseqüència el llenguatge, potser la més perfecta eina humana, es converteix en instrument necessari -però insuficient- per desxifrar el codi de la realitat. I dins d’aquest procés de descodificació imperfecte es produeix el diàleg, la xarxa que uneix les mirades de l’autor i del lector amb la finalitat desitjada d’omplir tots els buits de sentit que genera la producció textual. Així doncs, l’artefacte lingüístic i poètic no és res més -res més!- que un caleidoscopi infinit a través del qual transmetre la visió d’un món, el nostre, convertint-nos així en els testimonis privilegiats d’una quotidianitat sempre fugissera i que mai no ens pertany completament, ni tan sols als versos que considerem fruit de la nostra victòria sobre el temps. Tanmateix, més enllà dels textos roman la clau per (re)crear un espill infinit de suggeriments: la mirada.





Poemes


INSOMNI

Al fons de la nit sirenes
mai escoltades, grills, granotes.
Tot és viu sota aquesta foscor.
Lluny, en silenci, vosaltres,
més enllà de marjals, mars i llunes.
Passen les hores i el temps es desfà
entre les ungles velles, trencades
d’arrencar la sorra que cega
i tu, inútil, ¿encara penses
que els poemes són la salvació?
Torna al llit, dorm i deixa
que el dia t’aculla novament.





FANTASIES DE BUCAREST

A Oana Bosca-Malin

A voltes imagine vells carrers
i places i jardins oblidats
d’un món que no em pertany.
Supose que m’esperes encara,
que encara Bucarest es troba dins
la nostra geografia.
Però d’aquell estiu càlid i immòbil
som lluny i ara, com sempre,
m’estime el teu record al fons de la ciutat.
Sense llàgrimes.




CALLE ZAMBRANA, Nº 83

A ma mare

Quantes històries ara que tornes de nou
i plou un cel llunyà.
Els peus banyats et recorden
que ningú ja no pot arrencar-te
de la terra que dus a l’ànima,
roja i plena d’oliveres
on les teues passes petites
ressonen encara jugant en una era
gran i verda de fam trista.
No te n’has anat mai.





EL WÀTER DE BESLAN

Putin digué que trobaria els terroristes,
encara que s’amagaren al wàter. Crec
que confongué el wàter amb un col·legi.

Mare de Beslan.



Ma mare, amb la saviesa del anys,
sempre em deia que havia de tancar la porta del wàter
i, és clar, també hi havia de trucar abans d’obrir-me pas
al món misteriós dels sabons, el cotó en pel i els perfums.
Un món aquell contradictori, viu, idíl·lic,
que feia pudor a roses...
Crec que de menuda no entenia ben bé les normes,
però les complia.
I ara, que sóc gran, continue sense entendre
perquè hi ha gent que no truca a la porta abans d’entrar;
o perquè hi ha gent que no tanca la porta
i deixa que s’escampe l’olor a merda.

No hay comentarios: